Li diuen Laia.
Té un somriure profund i gutural i una marca de naixement al maluc. El xampú fà que el seu cabell faça olor a romer i timó. Mai la ha conegut. Però gairebé cada nit, quan dorm allí està. Tan pròxima, tan tendra… i el seu cap encaixa tan familiarment en el buit del seu coll…
I de sobte, desapareix.
I Arnau Gil ja no pot dormir en tota la nit. Mai l´ha conegut. Sap que mai l´ha conegut. Es lleva i conecta la tele. Fan les típiques estupideses de la matinada, la teletenda o algun culebró cutre. Mira la pantalla sense fixar-se.
Com sap que es mossega les ungles? Com sap que li agrada el gelat de xocolata? Com sap que de vegades parla mentre dorm? Perquè no se la pot llevar del cap? Es pregunta mentre espera l´autobus que el durà a la feina.
– Arnau! Terra a Arnau! Has escoltat una sola paraula, Arnau? Quin aspecte tens! Has de dormir!– Li diu un company de feina.
– …Cal refer-ho de dalt a baix, Gil. Segur que has usat el cap per treballar eixe dia?- el reprén l´encarregat- No sé si busques un nou treball, però deixa´m dir-te una cosa, estàs a un punt de necessitar-lo.
– No sé perquè m´he molestat. Tots diuen que ets boig. Però semblaves un bon xicot. Un consell. La pròxima vegada que convides a sopar, fes-li cas.
Té un somriure profund i gutural i una marca de naixement al maluc. El xampú fà que el seu cabell faça olor a romer i timó. Mai la ha conegut. Però gairebé cada nit, quan dorm allí està. Tan pròxima, tan tendra… i el seu cap encaixa tan familiarment en el buit del seu coll…
I de sobte, desapareix.
I Arnau Gil ja no pot dormir en tota la nit. Mai l´ha conegut. Sap que mai l´ha conegut. Es lleva i conecta la tele. Fan les típiques estupideses de la matinada, la teletenda o algun culebró cutre. Mira la pantalla sense fixar-se.
Com sap que es mossega les ungles? Com sap que li agrada el gelat de xocolata? Com sap que de vegades parla mentre dorm? Perquè no se la pot llevar del cap? Es pregunta mentre espera l´autobus que el durà a la feina.
– Arnau! Terra a Arnau! Has escoltat una sola paraula, Arnau? Quin aspecte tens! Has de dormir!– Li diu un company de feina.
– …Cal refer-ho de dalt a baix, Gil. Segur que has usat el cap per treballar eixe dia?- el reprén l´encarregat- No sé si busques un nou treball, però deixa´m dir-te una cosa, estàs a un punt de necessitar-lo.
– No sé perquè m´he molestat. Tots diuen que ets boig. Però semblaves un bon xicot. Un consell. La pròxima vegada que convides a sopar, fes-li cas.
I la xicona marxà del restaurant.
Quan només passava un cop cada dos mesos, més o menys, era agradable. Una noia misteriosa, la seua «xicona somniada», solia anomenar-la. Però després fou un cop per setmana. Després dos,i… I ni tan sòls és el seu tipus… o el que pensava que era el seu tipus. No és la classe de dona que et faça girar el cap. No es la que escolliria, si li ho preguntares.
Així i tot, quan s´adorm… ha vist eixe somriure un milió de vegades. Sap com li agrada que li acaronen el coll. La veu escurant plats amb una samarreta de La Gossa Sorda. Sap moltes coses d´ella.
I això l´aterreix. Està enfonsant-se? Està tornant-se boig? Deu meu, I després, que?
Sap que mai l´ha conegut. Ho sap.
Agafa el telèfon mirant de trobar alguna resposta.
– Mare? Hola. No. Estic bé. Si. Escolta, mare… T´enrecordes d´una xicona anomenada Laia? Un parell d´anys menys menuda que jo, cabell rullat i negre, pigues damunt el nas…
A l´oficina continua la recerca.
– Potser en el dormitori, Joan? En un altre pis?
– No em sembla el tipus de xicona de la qual anarares darrere a l´institut.
– No és que m´importe. Yo sempre anava darrere de les roses, roses i més roses. Fins que aparegué la Carme…
La desesperació arriba fins i tot a altes hores de la nit.
-…sé que és tard. Roger, perdona… no volia despertar-te. Però, escolta, t´enrecordes del sisé curs? He intentat recordar totes les…
I torna a restar sol davant l´infinit. Les píndoles fan que dorma sense somnis. Unes hores després, ella torna a aparéixer. Potser…
Així i tot, quan s´adorm… ha vist eixe somriure un milió de vegades. Sap com li agrada que li acaronen el coll. La veu escurant plats amb una samarreta de La Gossa Sorda. Sap moltes coses d´ella.
I això l´aterreix. Està enfonsant-se? Està tornant-se boig? Deu meu, I després, que?
Sap que mai l´ha conegut. Ho sap.
Agafa el telèfon mirant de trobar alguna resposta.
– Mare? Hola. No. Estic bé. Si. Escolta, mare… T´enrecordes d´una xicona anomenada Laia? Un parell d´anys menys menuda que jo, cabell rullat i negre, pigues damunt el nas…
A l´oficina continua la recerca.
– Potser en el dormitori, Joan? En un altre pis?
– No em sembla el tipus de xicona de la qual anarares darrere a l´institut.
– No és que m´importe. Yo sempre anava darrere de les roses, roses i més roses. Fins que aparegué la Carme…
La desesperació arriba fins i tot a altes hores de la nit.
-…sé que és tard. Roger, perdona… no volia despertar-te. Però, escolta, t´enrecordes del sisé curs? He intentat recordar totes les…
I torna a restar sol davant l´infinit. Les píndoles fan que dorma sense somnis. Unes hores després, ella torna a aparéixer. Potser…
Potser si en prengués més…
De sobte, sona un soroll sec i gira el cap. Veu una figura surant per l´aire. Va tota de negre i porta la cara coberta per una caputxa i un llibant al coll.
– Qui eres?– Preguntà atemorit.
– No has de témer res. Sóc l´Ajusticiat i vaig allà on se´m necessita, Arnau Gil. I aquesta nit se´m necessita ací.
No escolta les seues paraules, resonen en el seu cervell com si les gravaren a sang i foc.
– Ací?
– Els teus somnis et pertorben. I tu pertorbes la realitat. Creus estar boig. Però no ho estàs. – Va dir l´Ajusticiat amb veu pausada- Ara t´ho mostraré…
Al moment l´Arnau és envoltat per una espesa boira i apareix a una mena cova on un vell amb una mena de túnica negra malaeix:
– Els embruixadors blancs un altre cop. És que eixos mags de segona no s´aturen mai. S´ha acabat! M´he passat la vida estudiant el temps… Treballant mentre altres em prenien per un boig! Si eixos embruixadors blancs em barren el pas, cercaré la forma de retrocedir en el temps i impedir que nasquen.
I Arnau Gil sap sense comprendre perquè que les pautes temporals poden ser alterades. I veu com el vell de la túnica negra trenca el teixit temporal i apareix davant d´ell una figura imponent amb una armadura platejada que diu amb veu solemne:
– Sóc el Senyor del temps. Torna enrere, humà. Com goses pertorbar els meus dominis, a manipular forces que ni tan sòls tu pots comprendre?
I el vell contesta desafiant:
– No m´importa! He trencat la barrera del temps! He penetrat en el regne temporal! Tinc poder i no pense rendir-me! No continuaré sent un perdedor! He trencat el temps i el refaré a la meua voluntat! I si no t´inclines davant meu et mataré!
De sobte, sona un soroll sec i gira el cap. Veu una figura surant per l´aire. Va tota de negre i porta la cara coberta per una caputxa i un llibant al coll.
– Qui eres?– Preguntà atemorit.
– No has de témer res. Sóc l´Ajusticiat i vaig allà on se´m necessita, Arnau Gil. I aquesta nit se´m necessita ací.
No escolta les seues paraules, resonen en el seu cervell com si les gravaren a sang i foc.
– Ací?
– Els teus somnis et pertorben. I tu pertorbes la realitat. Creus estar boig. Però no ho estàs. – Va dir l´Ajusticiat amb veu pausada- Ara t´ho mostraré…
Al moment l´Arnau és envoltat per una espesa boira i apareix a una mena cova on un vell amb una mena de túnica negra malaeix:
– Els embruixadors blancs un altre cop. És que eixos mags de segona no s´aturen mai. S´ha acabat! M´he passat la vida estudiant el temps… Treballant mentre altres em prenien per un boig! Si eixos embruixadors blancs em barren el pas, cercaré la forma de retrocedir en el temps i impedir que nasquen.
I Arnau Gil sap sense comprendre perquè que les pautes temporals poden ser alterades. I veu com el vell de la túnica negra trenca el teixit temporal i apareix davant d´ell una figura imponent amb una armadura platejada que diu amb veu solemne:
– Sóc el Senyor del temps. Torna enrere, humà. Com goses pertorbar els meus dominis, a manipular forces que ni tan sòls tu pots comprendre?
I el vell contesta desafiant:
– No m´importa! He trencat la barrera del temps! He penetrat en el regne temporal! Tinc poder i no pense rendir-me! No continuaré sent un perdedor! He trencat el temps i el refaré a la meua voluntat! I si no t´inclines davant meu et mataré!
Arnau Gil sent la potència de la tempesta temporal que dona inici a la batalla i veu el principi i el final del combat de manera simultània i veu com el Senyor del temps mentre el veu vençut i boig, i veu fragmentar-se el temps i la realitat per la violència de l´ocorregut…
Y veu el món que ha esdevingut el caos i totes les eres barrejant-se unes amb altres i veu a herois desaparéixer i coses pitjors. I veu l´última i desesperada batalla, la victoriosa batalla per refer el temps, per reparar el mal fet i que, un cop més, tot torne a la normalitat.
– I quan va passar tot això?– Pregunta Arnau intrigat.
– Ahir, fà cinquanta anys. Importa?– Retrucà l´Ajusticiat.
– Comprenc, crec. Va morir, veritat? La vaig conéixer i va morir en eixa… tempesta, no?
– Era la teua esposa… i mai va existir. La reconstrucció temporal no fou perfecta. En la seua major part, la nova realitat és un tot… quasi. Records com els teus… creen una debilitat en el teixit temporal… que podria deixar passar… alguna cosa perillosa. Però la teua comprensió curarà eixa debilitat. No puc tornar-te-la… Això està, fins i tot, més enllà del meu poder. Però si el dolor és excessiu… puc fer que la oblides…
– Oblidar-la? Jo… uh… No. No vull oblidar-la.
– Com desitjes. No recodaràs aquesta visita, encara que el teu sentiment de comprensió perdurarà. I ara, cal que faça altres visites.
– Espera! Altres? Que tria… la majoria? Oblidar o…?
Per un segon, creu veure l´ombra d´un somriure sota la mascara.
– Ningú oblida, ningu… Bona nit, Arnau Gil. Dorm bé.
I desapareix i el seu record es disol amb el fum d´una brisa d´estiu. I Arnau Gil dorm. Sense drogues ni por. I arriben els somnis de Laia.
Y veu el món que ha esdevingut el caos i totes les eres barrejant-se unes amb altres i veu a herois desaparéixer i coses pitjors. I veu l´última i desesperada batalla, la victoriosa batalla per refer el temps, per reparar el mal fet i que, un cop més, tot torne a la normalitat.
– I quan va passar tot això?– Pregunta Arnau intrigat.
– Ahir, fà cinquanta anys. Importa?– Retrucà l´Ajusticiat.
– Comprenc, crec. Va morir, veritat? La vaig conéixer i va morir en eixa… tempesta, no?
– Era la teua esposa… i mai va existir. La reconstrucció temporal no fou perfecta. En la seua major part, la nova realitat és un tot… quasi. Records com els teus… creen una debilitat en el teixit temporal… que podria deixar passar… alguna cosa perillosa. Però la teua comprensió curarà eixa debilitat. No puc tornar-te-la… Això està, fins i tot, més enllà del meu poder. Però si el dolor és excessiu… puc fer que la oblides…
– Oblidar-la? Jo… uh… No. No vull oblidar-la.
– Com desitjes. No recodaràs aquesta visita, encara que el teu sentiment de comprensió perdurarà. I ara, cal que faça altres visites.
– Espera! Altres? Que tria… la majoria? Oblidar o…?
Per un segon, creu veure l´ombra d´un somriure sota la mascara.
– Ningú oblida, ningu… Bona nit, Arnau Gil. Dorm bé.
I desapareix i el seu record es disol amb el fum d´una brisa d´estiu. I Arnau Gil dorm. Sense drogues ni por. I arriben els somnis de Laia.
La ha conegut.
Ho sap. En un altre temps, en un altre món… la va conéixer.
I la va estimar.
I la va estimar.
I això marca la diferència.
